Un matí qualsevol en una ciutat indeterminada del nord del país, la Finis de quasi totes les novel·les de Juana Salabert. Hi ha turistes, viatgers, avis passejant als seus nets, aturats "al sol", treballadors, ciutadans de tota classe i edat. I de sobte irromp l'innomenable, el terror que no s'identifica immediatament, però del qual ja hem acumulat massa experiències directes i indirectes. Un grup d'islamistes radicals pren ostatges en el teatre de Finis. El teatre és una obra arquitectònica singular coronada per un fresc en el qual predominen una gran sirena i un hipocamp. La violència sense nom està unida a les vides dels personatges, el seu temps s'acaba. Davant l'horror sorgeix la dignitat humana, la bellesa, l'últim gest, els relats. I en totes les vides és present la Història recent, els llaços amb el passat de migracions, fugides, exilis, desenganys, traïcions, cerques irades de sentit i també afectes profunds. Una història que no hem llegit encara, nascuda de la necessitat de donar veu al pòsit de temor i d'abatiment que ha sacsejat les nostres certeses i que té la seua contrapartida en la vitalitat de la dignitat i del lliurament, en la bellesa i la veritat de la literatura, en la narració com a supervivència. APUNTA'T AL CLUB ESCRIVINT A INFO@VALENCIANEGRA.COM